Conclusió

A la teva vida hi haurà coses i fets que dependran de tu i d'altres que no.

Voldràs fer, viure, tastar. En la teva obertura a la vida és normal que vulguis conèixer tot allò que és desconegut i de vegades potser allò que no és recomanable o que està prohibit. Recorda el principi d'acció-reacció, és a dir, que cada acte té les seves conseqüències. Valora primer quines conseqüències pots afrontar i després pren les teves decisions. Perquè ets tu qui ha de decidir què fer i què no. Actua tan bé com puguis en allò que depengui de tu i accepta amb tranquil·litat allò que no depengui de tu.

Tracta els altres amb justícia i respecte, com t'agradaria que et tractessin a tu.

Practica el comportament adequat una vegada i una altra, fins que ja sigui la teva manera normal de comportar-te.

I cada nit abans d'anar a dormir analitza el que has fet bé i el que has fet menys bé i que pots fer millor en una altra ocasió.

Finalment, et diré que les persones han de tenir un objectiu a la vida.

Per alguns, els diners és el més important. Hi ha moltes persones riques que són molt desgraciades i no coneixen la felicitat. La riquesa no justifica que es pugui ser feliç.

Altres volen ser felices i busquen la felicitat, però no la troben. Saps per què?

Perquè la felicitat com a felicitat en si mateixa no existeix.

Recorrem el camí de la vida entre les flors (les coses bones que ens passen) i les pedres (els problemes que tenim), i intentar viure les coses bones i no ensopegar amb les dolentes ens permet gaudir de petits moments de felicitat. Aquest és el veritable camí que hem de prendre, però no tothom sap com fer-ho.

Accepta el compromís de viure els teus ideals. I no deixis de banda els teus propòsits.

I per acabar un text del poeta Maragall.

“Pocs mesos abans de morir a finals de 1911, amb 51 anys, Joan Maragall va publicar un dels seus molts articles en castellà al ‘Diario de Barcelona’ amb el títol ‘Elogio de vivir’. El text, que exalta el paper del vitalisme filosòfic, de la voluntat i de l’individu dominador de la pròpia existència, pot servir de força i empenta vital, com el seu autor volia.”

Estima el teu ofici,
la teva vocació,
la teva estrella,
allò per al que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes,
esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix
fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats;
fas més que el qui inventa teories universals
només per satisfer la seva vanitat,
fas més que el polític, que l’agitador,
que el que governa.
Pots desdenyar tot això
i l’adobament del món.
El món s’adobaria bé tot sol,
només que cadascú
fes el seu deure amb amor,
a casa seva.
Joan Maragall (1860-1911)

Bon viatge en aquesta meravellosa aventura de viure la vida.